Ejercicios espirituales para
materialistas. El diálogo (im) posible entre Pierre Hadot y Michel
Foucault
Luis Roca Jusmet
Barcelona : Terra Ignota, 2017
Ens preguntem sovint quin és el paper
de la filosofia, i si ella ens ha d’ajudar a canviar el món? Ho
hem de fer? I com hem de fer aquest canvi? Aquestes són preguntes
habituals entre els escrits filosòfics i els seus lectors. Es cert
que la filosofia planteja la qüestió de com hem de viure. Aquesta
va ser la pregunta que es va fer Sòcrates. I molts dels filòsofs
actual encara estan intentant trobar una resposta actualitzada al com
hem de viure. Concretat en com seria la millor manera de viure la
vida plegats, i com hem de pensar la vida.
De Marx es recorda sempre, encara que
poc contrastat si fem cas de molts dels seus estudiosos, que va ser
qui va dir que la nostra tasca no era només pensar el món, sinó
canviar-lo. Ell, es cert, va establir una certa línia divisòria
entre la reflexió teòrica i l’acció pràctica. Encara que s’ha
tendit a veure-ho amb una certa concreció massa simplista, doncs la
realitat de la relació entre les dues és molt més complexa. A
vegades, per posar un exemple, hi ha formes d’activisme que no
s’han parat a pensar quines poden ser les implicacions del seu
activisme. Molts d’ells tendeixen a buscar possibles. No son
profundament pessimistes, però tampoc son utòpics. No creuen en la
idea que un dia hi haurà una preciosa revolució que ho canviarà
tot i que no deixarà res més a la Terra que no sigui igualtat,
felicitat i justícia.
És qüestió d’una lluita en curs amb
unes coordenades històriques específiques que intenten trobar les
opcions potencials portin al futur democràtic. Per tant, no s'ha de
treballar sota la gran pregunta “Què ens espera en el futur?”,
sinó amb un conjunt més petit de preguntes, com ara com es podria
donar la situació històrica -o el que sigui que ens modeli, o la
lluita- que ens permeti produir un potencial per tenir menys
violència, més justícia i més igualtat. Tenir, en definitiva,
objectius més modestos.
De vegades hi pot
haver progressos, però el progrés no és inexorable. No podem
assumir que tot es mou cap a un món millor, i tampoc podem assumir
que, senzillament, tot es repeteix. Les coses són més complicades.
Ens movem cap endavant, ens movem cap enrere, i constantment repensem
la nostra idea de progrés. Algunes formes de progrés no
necessàriament han de ser destructives, això ens ho va ensenyar
Walter Benjamin. Hem de ser humils pel que fa al futur. No som
enginyers del futur, però trobem el nostre camí. Podem establir les
aliances que facin possible l'impossible. En aquest context, se'ns fa
necessitem la categoria d’humà. I la necessitem mentre hi hagi una
part de la població a qui es tracta com si fos més humana, o a qui
es presenta com l’humà exemplar, i una altra que és considerada
menys humana, o que surt de la norma del que es considera humà.
Necessitem en
definitiva, desenvolupar el concepte d’ésser humà, històricament
i políticament, perquè no sigui tan exclusiu. Repensar el jo lligat
als altres. Encara que evidentment, hi ha idees de l’ésser humà
que són molt individualistes, del tipus: “Jo sóc l’amo del meu
destí”. Encara que també, com criatureres ètiques que som, ho
som pel fet de ser socials.
Quan
Hannah Arendt sentencia que viure a la Terra tots junts significa que
cap de nosaltres té el dret de prendre-li la vida a algú altre
suggereix que hi ha un lligam social i ètic que ens compromet a
preservar la vida.
Dins d'aquesta
perspectiva es situa el llibre de Luís Roca Jusmet, Ejercicios
espirituales para materialistas. El diálogo (im)posible entre Pierre
Hadot y Michel Foucault. materialistas que
vol, i de fet fa, una aportació original i oportuna al camp
esmentat, des d'un diàleg no realitzat entre Michel Foucault i Paul
Hadot. Ambdós reputats filòsofs de la segona meitat del segle XX
que en les seves obres, tal com recorda l’autor en el primer
capítol del llibre, tingueren unes biografies en paral·lel, malgrat
l’absència de encontres personals i models filosòfics dispars,
àdhuc oposats. Front l'aparent paradoxa que representa aquesta
oposició, tal com es relatada en els capítols següent, queda ben
palès que per un cantó l'espiritualitat des exercicis proposats per
Hadot, i per altra el materialisme que es desprèn dels escrits del
darrer Foucault, Roca Jusmet és capaç de donar-li no solament
sentit sinó extreure'n d'ella, de la paradoxa, una perspectiva que,
dins de l'espai filosòfic actual no havia estat fet.
Ben probablement la
part més interessant del llibre sigui la que s’inicia a la la
pàgina 119 del llibre de Lluís Roca, amb la citació de fa de
filòsof actual Bernard Stiegler. “Ese materialismo no es el que
niega el espíritu, sino el que plantea que el espíritu, que no se
reduce a la materia, está siempre condcionado por ella.”2
a partir d’ella Roca Jusmet fa evident que les obres d'aquest dos
autors, tal com em esmentat, contemporanis l'un de l'altre, i amb
oposades formes d'entendre la vida i l'obra, tal com es relatat en el
llibre, podem estar mes propers del que sembla. La filosofia com a
forma de vida de Hadot i la filosofia com a cura de si de Foucault,
recobren intensitat de la mà de Luís Roca Jusmet en aquest exercici
arriscat d'apropar dos autors que aparentment, només aparentment com
hem dit, es troben lluny.
I es que com diu
l'autor al començament en la introducció, constatant un fet clau
per entendre la Modernitat i les claus que el llibre en dona sobre
ella: Front de la persistència quasi permanent de les dificultats
que la societat viu actualment, només en l'exercici actiu de la
recerca de l'impossible podem lluitar contra dels dogmatismes
imposats per la por i la incertesa. Cert és, que el diàleg
filosòfic entre ambdós autors, malgrat l'aprecii i reconeixement
mutu, no va existir, per la qual cosa, el mèrit del llibre en
qüestió es encara superior. Es doncs cert que la filosofia no es
sola i exclusivament diàleg entre filòsofs. En aquest cas no n’hi
va haver-hi. Ho es entre persones, l’autor i els seus lectors, que
en un procés socials, veuen necessària, per inqüestionable, la
trobada de sortides a determinades quites que el mon, ens posa. Per
aquesta raó, més enllà de l'escepticisme latent des dos autors, no
es veu com a causa que de les seves pàgines en poguérem extraure
coneixements importants per mirar de respondre les grans preguntes
esmentades al principi.
El llibre de Luís Roca Jusmet ens hi
convida de totes totes a realitzar aquesta tasca infinita, i per això
feixuga. Convida al lector a dialogar amb dos filòsofs importants,
decisius per la concepció d’aquella determinada filosofia que
entén la seva tasca com a propagadora de formes i d’idees que
permetin, en permetin, pensar i fer una vida més plena.
Jordi Riba
Departament de Filosofia-UAB
No hay comentarios:
Publicar un comentario